L’escultura de Pedragosa: Espai, Geometria i Color

José Corredor-Matheos
Barcelona, 16 Juliol de 2001

L’escultura suposa l’exploració de l’espai. Tanmateix, sempre és difícil afirmar una o altra cosa d’allò que no se sotmet a l’estricta racionalitat, que s’obre a l’exploració del misteri i que en el fons és inefable. I també podem dir que allò que fa l’escultura és crear espai.

Semblava que la nostra cultura occidental no pogués creure que les arts plàstiques –i, per tant, no només la poesia i la música– també podien obrir-se al temps. I en canvi, el temps i l'espai cobren especial acceleració en la nostra època. Un mòbil, al mateix temps que canvia de posició i que, per tant, fa variar l'espai mateix, introdueix el factor temps per efecte del moviment. Espai i temps consumen i consumeixen la realitat dels cossos físics, els fan viure. L’escultura actual sembla que es mogui, que variï de forma i situació, al ritme marcat pel pas d’un temps i d’un espai que obren nous àmbits.

Joan Pedragosa dóna una resposta personal a aquesta nova concepció de l’escultura. Percep amb claredat que l’art sempre acompanya l'home en el seu viatge, i que l'escultura pot reflectir de manera simbòlica, i també de manera veritablement efectiva, aquesta condició viatgera. Per això era necessari que l’obra s’alleugerís de matèria.

La història sencera de l’escultura contemporània ha suposat un procés de desmaterialització. Les investigacions estructurals, la introducció del ferro per part de González i el predomini del concepte sobre la materialitat de l’obra anaven en aquest sentit. Una escultura ja no és sempre una cosa fixa, clavada en un punt en el qual es creuen l’espai i el temps, sinó que pot desplaçar-se d’un lloc a l’altre, com es desplaça el destinatari individual i el col·lectiu de l'obra d'art. Les escultures d'aquest artista singular les podem portar físicament amb nosaltres quan viatgem, cada vegada amb més freqüència, de la mateixa manera que cobren el valor de metàfora i símbol d’un altre Viatge, d’un destí que sembla desconegut. No es nega la materialitat de l’obra d’art, sinó que es tracta d’establir una relació més estreta amb un espectador que també n’és usuari en un sentit més directe.

Aquestes escultures tenen la mida adequada per a la seva funció i ofereixen la possibilitat de muntar-se i desmuntar-se amb facilitat. El seu desplegament espacial permet instal·lar-les de manera estable sobre una superfície i poden passar a convertir-se en quelcom perfectament pla. Els lleugers materials utilitzats són el PVC, la vareta de fibra de vidre, la fusta de faig, el fil de niló, el tub de silicona flexible, la cartolina i el cartó acanalat ecològic.

L’escultura de viatge, de la qual parlava Bruno Munari cap el 1960, és un objecte que coneixem bé perquè forma part del nostre entorn, però que si el traslladem a un entorn que ens sigui desconegut es converteix en un punt de referència que estableix una connexió entre allò quotidià i un hàbitat indefinit, com ara un hotel. Ja sigui per la contemplació o per la seva companyia, aquest objecte artístic és capaç de crear una sensació de tranquil·litat i relaxació.

Poder endur-nos una escultura determinada que ens acompanyi, portar l’art mateix amb nosaltres i desplegar aquesta escultura en un lloc o altre, en una taula o una tauleta de nit d’hotel, a qualsevol de les estacions del nostre trajecte, per vacances o durant les nostres estades en la residència habitual...

Que potser no és això el que feien els pobles nòmades? Que no recuperem la sensació, que cada dia sembla més evident, que tots som nòmades, que plantem la tenda avui aquí i demà allà, i que ho duem tot a sobre?

Per a aquesta aventura era necessària una llarga preparació, com la que ha aportat el bagatge estètic, tècnic i professional que posseeix Joan Pedragosa. Els materials són el resultat d'un laboriós estudi previ i, tanmateix, o potser precisament per aquest motiu, són extremadament simples.

Però, que potser no ha de ser clar l’art? I, en últim extrem, que potser no ha de ser simple? En aquestes obres tot és clar. Les formes es retallen en l’espai nítidament. Són geomètriques –tot art té una ànima geomètrica– i els seus perfils són arrodonits o rectes. Es tracta de plans que s'interpenetren o es corben, i de varetes que indiquen direccions, tot i que les direccions poden variar, i la fletxa que ens indicava el nord pot passar a assenyalar el sud, senyal de la que sembla la indeterminació última del món que anomenem real; això si no es tracta d’orientar-nos cap a metes desconegudes que no responen als punts cardinals.

El color és important. En cultures antigues sempre ho va ser, tot i que, un cop la estatuària grega va perdre el color, tan viu i oriental, sembla que l'home occidental es va veure impregnat d’un estrany pudor o temor a tot allò que connotava explícitament una vida plena i, en últim extrem, misteriosa, i va concentrar l’atenció en el marbre blanc, el color natural de la pedra i el bronze obscur. Sols la fusta tenia color per expressar un sentiment que podem considerar religiós o, si ho preferim, profund, en la seva visió del món, que és tan real com irreal i que emergeix de l'invisible perquè és visible.

El color de les escultures de Joan Pedragosa és alegre, i aquesta alegria ens remet a la vida diària i, al mateix temps, la nitidesa, la uniformitat i l’artificialitat d’aquests colors –l’art és, necessàriament, tan natural com artificiós–, ens traslladen a un àmbit abstracte, on tot és pur i les sensacions no són gratuïtes, i on la raó i la intuïció es concilien. Aquests vermells, grocs, blaus i blancs, amb el to bru del cartó, colors sencers, purs o de tons matisats, formen un sistema harmònic, del qual s’exclou el drama i qualsevol sentiment que no sigui molt depurat, on tot és, si no pur, gairebé pur, com ho demanava Jorge Guillén per a la poesia.

I l’escultura d’aquest artista és poesia. D’un lirisme suau i penetrant, assossegat i assossegador, el més apropiat per acompanyar-nos en els viatges i en el Viatge. En aquestes obres s'expressa i es compleix la llarga història de l'avantguarda desenvolupada al llarg del segle xx. En el segle que s'inicia ara, amb un 2001 amb ressonàncies de la ja mítica 2001: una odissea de l’espai, l’art és tan divers com les formes de vida són diverses i en constant transformació.

L’art es transforma i, com ocorre virtualment i efectivament en aquestes magnífiques obres de Joan Pedragosa, està disposat a viatjar. No és necessàriament efímer, però accepta ser-ho. Està concebut i disposat per viatjar constantment i adaptar-se a emplaçaments i disposicions diverses i, no obstant això, com l’art de totes les èpoques, com l’esperit de l’home de totes les èpoques, gira entorn d'un punt fix, un centre situat a nivells molt profunds, allà on s'esvaeix la fina membrana que separa el nostre interior i el món que anomenem real, on el temps s’atura i l'espai desapareix.

L’art gira o es desplaça entorn d’aquest punt inconcebible. Entorn del punt on es troba el veritable sentit de l’art també es mouen aquestes escultures tan fràgils com ben estudiades i construïdes, de colors lluminosos i feliços, creades per Joan Pedragosa.