Joan Pedragosa o quan l’art és la sola presència
Maria Lluïsa Borràs
Retrobament feliç, al cap dels anys amb Joan Pedragosa, quan els auspicis d’un brillant futur d’artista plàstic, s’han complert abastament. Venint de la geometria ha assolit el domini de la forma geomètrica i les seves peces, pintura, escultura, no expressen, no simbolitzen no representen res. Són objectes plàstics purs, una sola presència
Era l’artista de la geometria quan el vaig conèixer a l’editorial fent tasques de disseny gràfic, com un dels grans professionals catalans de la seva generació. El retrobo ara, convertit en un artista plàstic madur, amb ple domini del medis expressius, mestre de l’espai i el volum, de la forma, la matèria i la energia, mestre del ritme, de l’harmonia i de la condició metafísica. Un admirable pintor, un escultor prodigiós amb una obra considerable fruit de vint anys de dedicació plena i exclusiva.
L’especulació cosmològica, els descobriments científics i les teories de l’univers del segle XX han posat en qüestió la representació. Els fenòmens astronòmics o el món microscòpic poden ser representats per mètodes tradicionals, però la teoria de la relativitat ha fet problemàtica la distància de l’obra d’art respecte de la realitat que representa.
El primer artista que va transgredir la tradicional investigació de la realitat, Mondrian, va dur a terme al llarg de la seva obra una amplia transformació de la percepció. A partir de la deconstrucció de la forma va arribar a convertir la pintura en un camp de forces fins arribar a resoldre la complexitat del moviment en oposicions entre horitzontals i verticals de longituds diferents, inventant una dialèctica universal entre forces positives i negatives.
Dintre de deu anys farà un segle des de que va tenir lloc una revolució plàstica sense precedent, que no es limitava a ser una innovació formal més o menys radical sinó que posava en qüestió la mimesi de la realitat, que havia estat fins aleshores la rel mateixa de l’art, i establia la idea de l’obra d’art com un objecte autònom formulat en llenguatge geomètric. Era en temps de Mondrian i Malevich quan la revista De Stijl citava Sant Agustí: “El número en l’art ho és tot”. Una llavor que fructificaria en el Bahaus, i que va despertar les ires del nazisme que el va declarar “art degenerat”. Contra aquella presumpció aberrant es van aixecar des de França les revistes Cercle et Carré o Art Concret amb aquesta declaració de principis:
“Art concret i no abstracte perquè no hi ha res més concret i més real, que una línia, un color, una superfície... L’art és un mitjà de donar forma òptica a una pensament”.
Un fenomen paral·lel es troba en algunes de les escultures de Brancusi, els objectes ovoides del qual són “models del univers” en els que sembla meditar sobre la forma pura, a la vegada que relacionava l’espai còsmic amb l’infinit i amb una íntima i primària aprehensió de la forma.
La proposta d’un profund canvi en la noció d’obra artística va ser resumida després per Lucio Fontana el 1955: “Com a pintor... no vull fer un quadre, vull obrir l’espai, crear una nova dimensió per l’art, vincular-lo al cosmos com si s’estengués més allà del pla a que el limitava la pintura”.
Un dels fills eminents d’aquella revolució, encara que poc conegut, és l’art madi que va sorgir a partir de les idees de Torres Garcia que, de retorn a l’Uruguai va exercir un paper rellevant de mestre i de mentor. Si ho menciono és perquè al cap dels anys, dels estils i les èpoques, certes composicions geomètriques de Joan Pedragosa evoquen estranyament el món Madi, que encara previu en artistes escampats arreu del món que s’alcen contra “el nefast romanticisme, contra els poetes del petit drama íntim, contra l’art de l’élite i en favor d’un art col·lectiu”. La preocupació de Pedragosa per l’espai i pel temps, s’identifica doncs amb una recerca pròpia de l’art abstracte i la relació entre el concepte abstracte i la forma impliquen una estructura que transmet la influència del perímetre a una escala i magnitud superior.
En la seva interpretació del volum i de l’espai l’artista apunta vers una síntesi del constructivisme i el neoplasticisme, de l’art cinètic i el minimal en virtuosos assemblatges de plans geomètrics, de formes suspeses a l’espai el punt d’inflexió entre interior i exterior de les quals, acusa la preocupació per l’estructura.
Prosseguint la traça de Moholy Nagel, de Calder, Pedragosa estableix el joc dialèctic entre el volum i el buit i fa escultures mòbils en l’espai. Els volums, el plans i es colors, juguen a l’espai com il·lustrant els propòsits de Mallarmé i de Marinetti. Són jocs i paraules en llibertat.
De vegades Pedragosa ens sorprèn amb un element lúdic. Richter va dir referint-se a Marcel Duchamp: “ L’homo sapiens mai va adquirir saviesa, per què no donar una oportunitat a l’homo ludens? Des de cartró troquel·lat (Kartolinos) que deixava pressentir les petites escultures a venir, des de l’agilitat aèria dels mòbils en tija de fibra de vidre fins el rotary, la importància de l’element lúdic, en referència al joc genuí i pur com un dels puntals de tota civilització, és evident.. Ve a tomb recordar que Johan Huizinga deia que per jugar de debò, l’home ha de sentir-se com un infant.